S' HA DE SENTIR

Saps "Ordi", estic totalment d' acord amb el comentari que fa la Rosa Mª respecte l' últim escrit del meu bloc, en el que confesso la meva afició per la música clàssica i l' òpera. Crec que el fet d' escoltar una composició musical no comporta que necessàriament hagis de comprendre-la, sinó que més aviat requereix, com molt bé diu ella, un cert grau de sensibilitat que et faci "sentir" en el teu interior, el que vol transmetre't l' artista. Aquest concepte pren encara més força, si es parla de creacions que per la seva magnitud es poden qualificar com obres d' art, com és el cas d' una òpera.

Entenc que aquestes obres es defineixen així, perquè reflecteixen el resultat del treball, l' esforç i els sentiments d' una persona , que del no res, crea una obra única, elaborada amb una tècnica gairebé perfecta i d' una bellesa sublim.

Penso que l' objectiu primodial de qualsevol compositor és donar a conèixer la seva obra a tot el món, i que aquesta no està creada perquè sigui "entesa", sinó per agradar, emocionar, commoure i fer feliç a qui l' escolti. Per la meva part, assolint aquestes sensacions ja estic content. No necessito "entendre", sinó "sentir" la música.

Eduard

El fill del vigilant

La música clàssica i l' òpera són dues de les meves grans aficions. Fa uns dies a través de Youtube vaig retrobar-me amb la figura de Manel Ausensi i escoltant la seva meravellosa veu, em van venir a la memòria alguns records de joventut. Per a qui no ho sàpiga, he de dir que es tracta d' un grant cantant líric que va ser molt valorat i reconegut arreu del món dins de l' ambit de la seva especialitat: l' òpera.

Poc es podia imaginar en Jaume l' entranyable i estimat vigilant del nostre carrer en el barri del Poble Sec, que el seu fill aconseguiria ser un dels millors artistes del nostre país. L' Ausensi, com era conegut en el barri, va ser company de jocs amb la meva mare doncs eren veïns del mateix carrer de Blai. Ell va néixer en el nombre 53 i ella vivia en el 52. El seu pare va morir sent jo molt petit i són pocs els records que guardo d'ell. Tanmateix sí que vaig mantenir una certa relació amb la seva mare. la senyora Antonia. Recordo les moltes estones que vàrem passar junts parlant dels èxits del seu fill, del qual com és natural, n' estava molt orgullosa.

La veu de l' Ausensi es movia dins la tessitura de baríton pur i va ser educada amb una acurada formació tècnica que li va permetre assolir un extens repertori d' òperes i sarsueles. Era una veu dotada amb un timbre d' una gran bellesa, àmplia, ben modulada i que arribava generosament als registres aguts.

Davant el públic, aquestes qualitats vocals es veien potenciades per la seva figura esvelta i l' elegància amb que es movia a dalt de l' escenari. Va debutar l' any 1947en el Gran Teatre del Liceu amb l' òpera Anna Bolena de Gaetano Donizetti, on hi va actuar durant tretze temporades consecutives. Es va retirar l' any 1973 després d' haver actuat en els principals teatres i sales de concert d' arreu del món i gravat una ingent quantitat de discs i cedés.

Vaig gaudir de moltes actuacions seves en el Liceu, algunes d' elles memorables. Sempre l' acompanyaven en el repartiment de les obres excelses estrelles de la lírica mundial. Va morir als 85 anys. Encara ara, després de tants anys, m' emociona recordar-les.

Eduard

Un nou confident

Tinc un nou confident a través del qual us faré arribar els meus "Pensaments i Reflexions". És jove, vigorós i té un sistema de treball titulat WindoWs 7 Home Premium que el fa ser extremadament ràpid.

Espero, confio i desitjo mantenir amb ell la mateixa relació d´amistat que vaig aconseguir amb l'anterior col·laborador.

Aquest casualment, també s'anomena "Ordi". Fins aviat.

Eduard

Adeu amic

L´Ordi ha estat molt malalt, tant és així, que em pensava que el perdia per sempre. De fet i des de que li van "administrar" unes vacunes antiparàsits, la seva salut era més feble, tardava en donar-te respostes, no et permetia navegar per internet, estava molt irritable i es bloquejava. Tota aquesta problemàtica va derivar cap una situació molt delicada. Es coneix que aquelles vacunes, van produir-li una reacció al·lèrgica que a més es va veure agreujada degut a la seva avançada edat.

Afortunadament, persones expertes en el món de la informàtica han pogut solucionar gran part dels problemes que presentava i podrà reiniciar la seva vida professional,si bé haurà de fer-ho més assossegadament i mesurant la seva activitat de cada dia.

Per aquesta raó, ingressarà molt aviat a la "residència" del meu fill Eduard que és psicòleg, el qual estic segur que li proporcionarà en tot moment el tractament i l´ajuda especial que es mereix.

Adeu amic i gràcies per la teva col·laboració. Ens anirem veient.

Eduard

UNA GRAN LLUITADORA

Saps Ordi, durant la meva infància recordo que la convivència amb la meva àvia Mercè va estar molt condicionada per l' època que es vivia. Aleshores ella ja tenia uns setanta anys. Just acabada la guerra transcorrien temps molt difícils. Vivíem junt amb els meus pares en un petit entresòl en el barri del Poble Sec, habitat per gent obrera i de condició molt humil. Eren temps on encara hi havia molts cors amb ferides obertes, cossos adolorits castigats de per vida amb malalties cròniques i ànimes atemorides per la repressió dels que deien haver guanyat. Eren temps de carències, privacions i penúries econòmiques. En aquest entorn inicial de la meva vida, la figura de la meva àvia va ser per a mi d' una importància cabdal.

Era menuda, molt primeta i se li encorbava l' esquena. Tenia el rostre arrodonit, ple d' arrugues i uns ullets de ratolí que regalaven dolces mirades portadores d' una gran tendresa i serenor. Tanmateix i sota aquesta aparença feble, s' amagava un caràcter ferm, de fortes conviccions, capaç d' afrontar i resoldre tot tipus de dificultats. Atresorava una gran personalitat i estava dotada de gran intel·ligència.

Vaig gaudir de la seva companyia durant vint-i-set anys i sóc molt feliç recordant cada instant de les vivències que vàrem passar junts. Recordo cadascun dels seus gestos, les seves carícies, les paraules de consol, els seus consells, l' esperit de sacrifici que tenia, la seva bondad i, sobretot, l'amor que em professava.
Va morir als noranta anys. La seva existència va ser per a mi un exemple de lluita i superació. Juntament amb els meus pares és la persona a qui més he estimat.

Ordi, amic meu, he d' acabar. Se m' humitegen els ulls i se m' ennuvola la vista. M' hauré refredat.

Eduard

PRESENTACIÓ

Em dic Eduard, vaig néixer a Barcelona i des de fa un any, gràcies a la paciència i les ensenyances que he rebut per mitjà de la Rosa, la meva mestra, he pogut endinsar-me en el fantàstic món de la informàtica. Ella em va presentar l' "Ordi" amb el qual he començat a mantenir un diàleg fluid i entenedor i aquest fet ha permès que la nostra relació estigui cada cop més consolidada, fins el punt, que en aquests moments s' hagi convertit en una amistat sincera. En conseqüència, a partir d'ara serà per a mi el meu amic i confident.

A través d' ell compartiré amb vosaltres pensaments, reflexions, sentiments, aficions, estats d'ànims, comentaris sobre les notícies que s'esdevenen dia rere dia i, sobretot, records que com diu una persona que tinc en molta estima, ens han marcat durant el decurs de la vida i que per tant sempre són vius dins de nosaltres.

Vull inaugurar el bloc amb un article descriptiu que un dia vaig escriure fent un treball en el curs de català. En ell recordava la figura de la meva àvia Mercè.

Compto amb la vostra col·laboració. Us espero.

Eduard