UNA GRAN LLUITADORA

Saps Ordi, durant la meva infància recordo que la convivència amb la meva àvia Mercè va estar molt condicionada per l' època que es vivia. Aleshores ella ja tenia uns setanta anys. Just acabada la guerra transcorrien temps molt difícils. Vivíem junt amb els meus pares en un petit entresòl en el barri del Poble Sec, habitat per gent obrera i de condició molt humil. Eren temps on encara hi havia molts cors amb ferides obertes, cossos adolorits castigats de per vida amb malalties cròniques i ànimes atemorides per la repressió dels que deien haver guanyat. Eren temps de carències, privacions i penúries econòmiques. En aquest entorn inicial de la meva vida, la figura de la meva àvia va ser per a mi d' una importància cabdal.

Era menuda, molt primeta i se li encorbava l' esquena. Tenia el rostre arrodonit, ple d' arrugues i uns ullets de ratolí que regalaven dolces mirades portadores d' una gran tendresa i serenor. Tanmateix i sota aquesta aparença feble, s' amagava un caràcter ferm, de fortes conviccions, capaç d' afrontar i resoldre tot tipus de dificultats. Atresorava una gran personalitat i estava dotada de gran intel·ligència.

Vaig gaudir de la seva companyia durant vint-i-set anys i sóc molt feliç recordant cada instant de les vivències que vàrem passar junts. Recordo cadascun dels seus gestos, les seves carícies, les paraules de consol, els seus consells, l' esperit de sacrifici que tenia, la seva bondad i, sobretot, l'amor que em professava.
Va morir als noranta anys. La seva existència va ser per a mi un exemple de lluita i superació. Juntament amb els meus pares és la persona a qui més he estimat.

Ordi, amic meu, he d' acabar. Se m' humitegen els ulls i se m' ennuvola la vista. M' hauré refredat.

Eduard