Pel que fa a la meva persona, he de dir que l' asseveració d' aquesta dita en llatí no sempre s' ha complert adequadament, doncs ja des de l' adolescència el meu cos deixà de desenvolupar-se de forma natural tal i com ho anava fent la meva ment. Semblava talment que a partir d' aleshores hagués decidit declarar-se en un estat de rebel·lia, respecte els bons consells que aquesta li donava.
Recordo que després de complir els dinou anys, vaig adoptar una actitud molt contradictòria en relació a les normes de les bones costums alimentàries. Era evident que la base de la meva alimentació res tenia a veure amb l' actual "dieta mediterrànea"; sovint menjava a destemps, sense ordre ni mesura, tenia un treball sedentari i l' únic esport que practicava eren els escacs!
Davant d' un comportament tan irracional, és fàcil comprendre que no vaig tardar molt de temps en entrar dins d' una dinàmica que derivà cap a una obesitat que ha estat una constant durant molts i molts anys de la meva vida i que em va deixar el cos permanenment presoner d' un sobrepés alarmant.
Per alleujar aquesta mena de condemna, crec que hauré provat gairebé tots els règims alimentaris establerts, si bé mai he aconseguit un resultat del tot positiu. Sempre degut a una manca de voluntat i perseverància, després d' un petit èxit s' esdevenia un fracàs i és així, com he anat trampejant les meves "misèries carnals" fins que a finals del passat mes d' agost vaig arribar al zenit d' aquest desgavell fisiològic; el meu pes era de 113 kgr. Es podia dir que estava a punt per a la "matança"!!
Era clar que en aquesta ocasió havia realitzat un pas més enllà del què venia sent habitual en èpoques crítiques, traspassant el límit del seny. Em sentia bastant malament, tant física com psicològicament, i calia posar remei a aquesta situació que, ara sí, podia comportar problemes greus per a la meva salut. Així doncs, el dia 1 de setembre vaig començar, un cop més, el règimen alimentari i a treballar de manera intensiva en el gimnàs. Aquesta vegada, potser obligat per les circumstàncies, m' ho he pres seriosament i amb molta constància i esforços ja he perdut uns 27 kgr.
Ara em sento bé, amb força i en un bon estat d' ànim, la qual cosa ha motivat el fet que hagi reiniciat l' activitat del bloc, que tan abandonat tenia.
Gràcies Àngels, sense la teva paciència i suport mai ho hagués aconseguit.
Ha estat com una nova renaixença!!
Eduard
dimarts, 26 d’abril del 2011
dilluns, 28 de març del 2011
Salutacions
Novament reinício l'activitat del meu bloc, el qual per diverses circumstàncies i des de fa molt de temps, he tingut bastant abandonat.
Com ja expressava en el seu dia, a través d'ell compartiré amb tots vosaltres pensaments, reflexions,sentiments, aficions, estats d' ànims, comentaris sobre les notícies que s' esdevenen dia rere dia i, sobretot, records que com diu una persona què tinc en gran estima, ens han marcat durant el decurs de la vida i que per tant sempre són vius dins de nosaltres.
En el proper article que escriuré, explicaré els motius que van propiciar el meu silenci "intel·lectual".
Gràcies per la vostra atenció i compto també amb la vostra col·laboració. Us espero.
Eduard
Com ja expressava en el seu dia, a través d'ell compartiré amb tots vosaltres pensaments, reflexions,sentiments, aficions, estats d' ànims, comentaris sobre les notícies que s' esdevenen dia rere dia i, sobretot, records que com diu una persona què tinc en gran estima, ens han marcat durant el decurs de la vida i que per tant sempre són vius dins de nosaltres.
En el proper article que escriuré, explicaré els motius que van propiciar el meu silenci "intel·lectual".
Gràcies per la vostra atenció i compto també amb la vostra col·laboració. Us espero.
Eduard
dijous, 24 de juny del 2010
Una vivència inoblidable
Avui remenant la capsa on tots guardem les fotografies, n' he vist una que m' ha recordat un feliç episodi de la meva infància. Tenia gairebé vuit anys quan l'oncle Josep Mª em va dur de vacances a Serra d'Almos (Tarragona), un poblet aleshores tan petit, que semblava tret d'un pessebre. Aquell viatge va significar un esdeveniment molt important per a mi, ja que representava una primera vegada per a molts fets de la meva vida. Era el primer cop que m' allunyava de casa, que deixava de veure per algun temps la meva família, els amics i el meu entorn. Són molts els records que guardo d' aquelles vacances.
Recordo els jocs amb els altres nois i la casa on vam fer estada, amb el pou que donava una aigua molt fresca, els corralets del bestiar i la quadra del "Gitano", el fidel cavall. Veig la placeta amb la humil i petita església, la bolera on feien el ball i el taller de l'entranyable Isidre, el boter, on passava moltes estones escoltant embabaicat les apassionants històries que m' explicava de quan era jove i anava de cacera. I em sembla sentir també el silenci de les nits, solament trencat pel cant dels galls al rompent de l' alba.
El poble estava situat enmig d' una gran clariana, envoltat de frondosos boscos encatifats d' arbres de diferents espècies i de camps sembrats de blat des d' on sortien, com si fossin teranyines, diversos camins que conduïen a l' era on el batien. Si hom s' endinsava en el bosc es podia percebre tota mena de sorolls; el cant dels ocells, la remor del vent entre les fulles dels arbres i el de les aigües baixant pels tímids rierols. Fent una forta inspiració també es podia captar totes les aromes delicioses que es desprenien de la flora existent, sobretot, dels matolls de ginesta, farigola i romaní.
Des d' un turó proper i bastant alt podies gaudir amb tota plenitud el bonic paisatge que estaves presenciant. Semblava talment que estiguessis davant d' un quadre pintat amb gran riquesa de colors, on es podia apreciar les diverses intensitats de matisos de cada un d' ells.Les tonalitats verdes, grogues, blaves, ocres i vermelles es barrejaven formant una composició final d' una gran bellesa i lluminositat.
Han passat molts anys , gairebé tota una vida, i mai he tornat a visitar "La Serra".
Tanmateix, sempre he mantingut viva la memòria d' aquella meravellosa estada en un poblet que davant els ulls d' un infant, semblava tret d' un pessebre.
Eduard
Recordo els jocs amb els altres nois i la casa on vam fer estada, amb el pou que donava una aigua molt fresca, els corralets del bestiar i la quadra del "Gitano", el fidel cavall. Veig la placeta amb la humil i petita església, la bolera on feien el ball i el taller de l'entranyable Isidre, el boter, on passava moltes estones escoltant embabaicat les apassionants històries que m' explicava de quan era jove i anava de cacera. I em sembla sentir també el silenci de les nits, solament trencat pel cant dels galls al rompent de l' alba.
El poble estava situat enmig d' una gran clariana, envoltat de frondosos boscos encatifats d' arbres de diferents espècies i de camps sembrats de blat des d' on sortien, com si fossin teranyines, diversos camins que conduïen a l' era on el batien. Si hom s' endinsava en el bosc es podia percebre tota mena de sorolls; el cant dels ocells, la remor del vent entre les fulles dels arbres i el de les aigües baixant pels tímids rierols. Fent una forta inspiració també es podia captar totes les aromes delicioses que es desprenien de la flora existent, sobretot, dels matolls de ginesta, farigola i romaní.
Des d' un turó proper i bastant alt podies gaudir amb tota plenitud el bonic paisatge que estaves presenciant. Semblava talment que estiguessis davant d' un quadre pintat amb gran riquesa de colors, on es podia apreciar les diverses intensitats de matisos de cada un d' ells.Les tonalitats verdes, grogues, blaves, ocres i vermelles es barrejaven formant una composició final d' una gran bellesa i lluminositat.
Han passat molts anys , gairebé tota una vida, i mai he tornat a visitar "La Serra".
Tanmateix, sempre he mantingut viva la memòria d' aquella meravellosa estada en un poblet que davant els ulls d' un infant, semblava tret d' un pessebre.
Eduard
dilluns, 19 d’abril del 2010
"Quo Vadis" Església?
Des de fa algun temps, els mitjans de comunicació d' arreu del món vénen denunciant els molts i diversos casos de pederàstia comesos per sacerdots catòlics en diferents indrets del nostre planeta. Les denúncies estan avalades per les confessions dels mateixos religiosos implicats i per declaracions de milers de víctimes que, al llarg de moltes dècades, han sofert tot tipus de vexacions i abusos sexsuals. Paral·lela-ment, també critiquen amb molta duresa l' actitud tan ambigua que està adoptant la cúpula de l' Església en relació a aquests fets tan horribles.
Si l' assumpte ja constitueix per si mateix un atemptat molt greu contra la societat,la qüestió encara s' agreuja més i, pren dimensions de gran escàndol, al donar-se a conèixer l' existència d' ocultacions, irregularitats, manipulacions i demores en les resolucions de judicis que impliquen altes jerarquies eclesiàstiques i, fins i tot de manera molt directa, al Papa Benet XVI quan aleshores era el Cardenal Ratzinger i exercia el càrrec de màxim responsable de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
L' Església es troba davant d' un problema molt seriós que, junt amb d' altres com ara el control demogràfic, cèl·lules mare o eutanàsia pot comportar gravíssimes conseqüències en detriment de la seva imatge i el que representa per a milions de fidels. S' està parlant d' aspectes molt greus que constitueixen delictes brutals, confiances traïdes, encobriments de pederastes, dimissions de bisbes i divisions de criteris entre catòlics. Està immersa en una situació molt difícil i en front d' uns esdeveniments tan condemnables i humiliants, considero que ha pres una actitud equivocada i alhora altiva i desafiant.
L' evidència de les acusacions és tan manifesta, que converteix en irresponsable a qui es refereix a elles tractant-les d' "enraonies", donant a entendre que tot aquest afer és una campanya orquestrada per erosionar la figura del Pontífex i al mateix temps manifestant que l' Església no es "deixaria impressionar" per aquests rumors. No s' entén que una personalitat com el Cardenal Angelo Sodano, degà del col·legi Cardenalici i exsecretari d' Estat del Vaticà, exposés aquests arguments tan puerils i irreflexius al començament de la missa Pascual del Diumenge de Ressurrecció, davant de milions de teleespectadors. Aquesta postura denota una falta de sensibilitat i a la vegada representa un despreci per a totes les persones afectades pels abusos sexuals.
El que ell cita com "enraonies" són fets consumats i provats; abominables delictes i, pel que fa al Papa, hi ha confessions i documentació escrita que sembla ser que demostren la seva implicació en casos d' ocultacions. Benet XVI, com a cap de l' Església Catòlica, ha de retre comptes a la humanitat dels actes que cometen tots els seus membres i aquest deure inclueix també la seva persona. Crec que no són moments que demanin silencis, sinó de donar explicacions i aclaracions, d' acceptar responsabilitats i, si cal, assumir culpes i demanar el perdó que ajudi a tancar ferides i reparar el mal que s' hagi pogut ocasionar. El Papa hauria de complir amb aquesta obligació. No fer-ho constituiria un acte de supèrbia.
No dubto, que els fidels catòlics de tot el món agrairien, perquè ara es necessita més que mai, aquest gest " terrenal" del seu Guia espiritual.
Eduard
Si l' assumpte ja constitueix per si mateix un atemptat molt greu contra la societat,la qüestió encara s' agreuja més i, pren dimensions de gran escàndol, al donar-se a conèixer l' existència d' ocultacions, irregularitats, manipulacions i demores en les resolucions de judicis que impliquen altes jerarquies eclesiàstiques i, fins i tot de manera molt directa, al Papa Benet XVI quan aleshores era el Cardenal Ratzinger i exercia el càrrec de màxim responsable de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
L' Església es troba davant d' un problema molt seriós que, junt amb d' altres com ara el control demogràfic, cèl·lules mare o eutanàsia pot comportar gravíssimes conseqüències en detriment de la seva imatge i el que representa per a milions de fidels. S' està parlant d' aspectes molt greus que constitueixen delictes brutals, confiances traïdes, encobriments de pederastes, dimissions de bisbes i divisions de criteris entre catòlics. Està immersa en una situació molt difícil i en front d' uns esdeveniments tan condemnables i humiliants, considero que ha pres una actitud equivocada i alhora altiva i desafiant.
L' evidència de les acusacions és tan manifesta, que converteix en irresponsable a qui es refereix a elles tractant-les d' "enraonies", donant a entendre que tot aquest afer és una campanya orquestrada per erosionar la figura del Pontífex i al mateix temps manifestant que l' Església no es "deixaria impressionar" per aquests rumors. No s' entén que una personalitat com el Cardenal Angelo Sodano, degà del col·legi Cardenalici i exsecretari d' Estat del Vaticà, exposés aquests arguments tan puerils i irreflexius al començament de la missa Pascual del Diumenge de Ressurrecció, davant de milions de teleespectadors. Aquesta postura denota una falta de sensibilitat i a la vegada representa un despreci per a totes les persones afectades pels abusos sexuals.
El que ell cita com "enraonies" són fets consumats i provats; abominables delictes i, pel que fa al Papa, hi ha confessions i documentació escrita que sembla ser que demostren la seva implicació en casos d' ocultacions. Benet XVI, com a cap de l' Església Catòlica, ha de retre comptes a la humanitat dels actes que cometen tots els seus membres i aquest deure inclueix també la seva persona. Crec que no són moments que demanin silencis, sinó de donar explicacions i aclaracions, d' acceptar responsabilitats i, si cal, assumir culpes i demanar el perdó que ajudi a tancar ferides i reparar el mal que s' hagi pogut ocasionar. El Papa hauria de complir amb aquesta obligació. No fer-ho constituiria un acte de supèrbia.
No dubto, que els fidels catòlics de tot el món agrairien, perquè ara es necessita més que mai, aquest gest " terrenal" del seu Guia espiritual.
Eduard
dimarts, 30 de març del 2010
Gràcies Mercè
D'acord amb el seu desig transcric textualment el missatge que m´ ha enviat la meva germana Mercè, en el que fa referència als escrits que figuren en el meu bloc. Ho ha fet a través d' un e-mail, doncs sembla ser que no ha pogut inserir-lo com a comentari al final de l' últim article. Diu així:
" Eduard, és un goig llegir els teus escrits. Em fa molta il·lusió observar l' evolució tan positiva que has fet d' ençà que et vas decidir a conèixer millor la nostra llengua. Estic segura que la teva professora de català se'n deu sentir molt satisfeta.
Com pots suposar el record de la "iaia" Mercè(jo sempre li havia dit "iaia") m' ha fet pensar en moltes situacions viscudes al carrer Blai. El que dius de la nostra àvia és ben cert. Era tot un caràcter! Tu vas viure sempre al seu costat i t' estimava molt. Eres la nineta dels seus ulls. Quands records!
Escrius sobre diferents temes i tots són molt interessants. Revius la figura del gran baríton Ausensi, fas palesa la teva afició per la música clàssica i per l' òpera...Ets un autèntic melòman i els teus escrits transmeten emoció i sensibilitat.
I ara ve allò de... "Con la Iglésia hemos topado". I això és evident que només em surt en castellà. Estic d`acord en tot el que dius sobre el Sr. José Ignacio Munilla. És una vergonya que faci servir termes "teològics" per intentar capgirar les declaracions que va fer de manera tan clara.
Tot plegat no té nom; i no parlem de la riquesa patrimonial de la Església.
Aquest escrit l' hauries d' enviar al Sr. Bisbe. Així aquest "teòleg" sabria el que pensa d' ell el senyor Eduard Bayarri.
Quan ens veiem ja ho acabarem de comentar.
Petons, Mercè."
Gràcies Mercè, per les teves paraules tan afectuoses. Signifiquen molt per a mi. Tant de bo algun dia aconsegueixi dominar la nostra llengua com ho fas tu.
Una forta abraçada, Eduard.
" Eduard, és un goig llegir els teus escrits. Em fa molta il·lusió observar l' evolució tan positiva que has fet d' ençà que et vas decidir a conèixer millor la nostra llengua. Estic segura que la teva professora de català se'n deu sentir molt satisfeta.
Com pots suposar el record de la "iaia" Mercè(jo sempre li havia dit "iaia") m' ha fet pensar en moltes situacions viscudes al carrer Blai. El que dius de la nostra àvia és ben cert. Era tot un caràcter! Tu vas viure sempre al seu costat i t' estimava molt. Eres la nineta dels seus ulls. Quands records!
Escrius sobre diferents temes i tots són molt interessants. Revius la figura del gran baríton Ausensi, fas palesa la teva afició per la música clàssica i per l' òpera...Ets un autèntic melòman i els teus escrits transmeten emoció i sensibilitat.
I ara ve allò de... "Con la Iglésia hemos topado". I això és evident que només em surt en castellà. Estic d`acord en tot el que dius sobre el Sr. José Ignacio Munilla. És una vergonya que faci servir termes "teològics" per intentar capgirar les declaracions que va fer de manera tan clara.
Tot plegat no té nom; i no parlem de la riquesa patrimonial de la Església.
Aquest escrit l' hauries d' enviar al Sr. Bisbe. Així aquest "teòleg" sabria el que pensa d' ell el senyor Eduard Bayarri.
Quan ens veiem ja ho acabarem de comentar.
Petons, Mercè."
Gràcies Mercè, per les teves paraules tan afectuoses. Signifiquen molt per a mi. Tant de bo algun dia aconsegueixi dominar la nostra llengua com ho fas tu.
Una forta abraçada, Eduard.
dimarts, 2 de febrer del 2010
Haití, el Sr. Bisbe , i L' Església
El passat dia 13 de gener un terratrèmol de gran intensitat va sacsejar Haití, un dels països més pobres d' Amèrica, i a través dels mitjans de comunicació hem pogut constatar les seves cruels i devastadores conseqüències. No vull entrar en detalls. Tothom ha vist les esfereïdores situacions i les dantesques imatges produïdes després del desastre, però també com davant d' aquest infern, tot el món, s' ha solidaritzat amb el poble Haitià mostrant-li el seu suport i oferint-li tot tipus d' ajuda.
Quan passen aquestes tragèdies i presencies tant dolor i sofriment, el cor se't trenca, quedes trist, impotent, immers en una mena de desesperació i sents que defalleixen les teves conviccions religioses. Aleshores acostumes a preguntar-te,tot i sabent que ningú et donarà cap resposta, com Déu permet que es produeixin catàstrofes de tal magnitud.
Fent referència a aquesta qüestió, fa uns dies en una entrevista a la cadena SER, se li va formular la mateixa pregunta al nou bisbe de Sant Sebastià el Sr. Josè Ignacio Munilla, el qual va respondre textualment:
" Hi ha coses pitjors que les que aquests pobres estan patint aquests dies. La nostra pobra situació espiritual, per la nostra concepció materialista de la vida,potser és un mal més gran".
Com és de suposar, aquestes declaracions van suscitar dures reprovacions per part de tots els àmbits socials i polítics del nostre país, fins el punt, que el Sr. bisbe es va veure obligat a emetre un comunicat dient que les seves paraules havien estat "distorsionades", ja que es van efectuar en un pla "teològic" com a resposta a una pregunta "teològica". Davant les crítiques rebudes i com a mostra de la seva "humanitat" va comentar que havia proposat que les festes patronals de Sant Sebastià que començaven el passat dia 20, tinguessin una "austeritat Solidària" en favor dels que estan patint en aquell país i també va confirmar que Càritas de Guipúscoa ja havia donat 100.000 euros per a Haití.
Considero els comentaris del prelat totalment desafortunats, fora de context, mancats de la més mínima sensibilitat i impropis d'un representant de l' església catòlica. Veritablement Sr. Munilla, vostè creu que per a la ingent quantitat de persones afectades per aquesta tragèdia poden haver-hi "coses pitjors"? Sincerament, dubto que mai arribin a comprendre les seves " teològiques" raons.
Crec que actuacions com les protagonitzades per vostè, són les què més perjudiquen a l' espiritualitat i la fe que puguin professar les persones, i no pas, " la concepció materialista de la vida" que des del principi del temps ha estat un concepte inherent a gairebé tots els humans i també a moltes institucions. Tanmateix, és de suposar que tampoc deu de ser un fet tan greu quan l' església catòlica l' ha anat practicant segle rere segle, atresorant immenses riqueses.
Evidentment és d' agrair la donació que ha fet Càritas de Guipúscoa. Ha complert amb una obligació. Cal recordar que Càritas és una institució finançada per "donacions" i creada per tractar fins humanitaris com ara és el cas d' Haití. Per tant s' ha de considerar aquesta acció com un deure i no com un mèrit, com vostè dóna entendre.
Tal vegada, potser sí que resultaria molt rellevant conèixer quina xifra concreta ha aportat l' església catòlica del seu propi patrimoni. Em pregunto si s' ha subhastat alguna obra d' art, venut algun immoble o donat diners procedents dels beneficis que generen els negocis del Vaticà.
Estic convençut que actes com aquests, tan poc "teològics", tan materialistes però ara tan necessaris, són els que farien que el món veiés l' església una mica més "espiritual" i més "humana" i ajudaria al mateix temps a fomentar una fe que cada dia és més feble.
Eduard
Quan passen aquestes tragèdies i presencies tant dolor i sofriment, el cor se't trenca, quedes trist, impotent, immers en una mena de desesperació i sents que defalleixen les teves conviccions religioses. Aleshores acostumes a preguntar-te,tot i sabent que ningú et donarà cap resposta, com Déu permet que es produeixin catàstrofes de tal magnitud.
Fent referència a aquesta qüestió, fa uns dies en una entrevista a la cadena SER, se li va formular la mateixa pregunta al nou bisbe de Sant Sebastià el Sr. Josè Ignacio Munilla, el qual va respondre textualment:
" Hi ha coses pitjors que les que aquests pobres estan patint aquests dies. La nostra pobra situació espiritual, per la nostra concepció materialista de la vida,potser és un mal més gran".
Com és de suposar, aquestes declaracions van suscitar dures reprovacions per part de tots els àmbits socials i polítics del nostre país, fins el punt, que el Sr. bisbe es va veure obligat a emetre un comunicat dient que les seves paraules havien estat "distorsionades", ja que es van efectuar en un pla "teològic" com a resposta a una pregunta "teològica". Davant les crítiques rebudes i com a mostra de la seva "humanitat" va comentar que havia proposat que les festes patronals de Sant Sebastià que començaven el passat dia 20, tinguessin una "austeritat Solidària" en favor dels que estan patint en aquell país i també va confirmar que Càritas de Guipúscoa ja havia donat 100.000 euros per a Haití.
Considero els comentaris del prelat totalment desafortunats, fora de context, mancats de la més mínima sensibilitat i impropis d'un representant de l' església catòlica. Veritablement Sr. Munilla, vostè creu que per a la ingent quantitat de persones afectades per aquesta tragèdia poden haver-hi "coses pitjors"? Sincerament, dubto que mai arribin a comprendre les seves " teològiques" raons.
Crec que actuacions com les protagonitzades per vostè, són les què més perjudiquen a l' espiritualitat i la fe que puguin professar les persones, i no pas, " la concepció materialista de la vida" que des del principi del temps ha estat un concepte inherent a gairebé tots els humans i també a moltes institucions. Tanmateix, és de suposar que tampoc deu de ser un fet tan greu quan l' església catòlica l' ha anat practicant segle rere segle, atresorant immenses riqueses.
Evidentment és d' agrair la donació que ha fet Càritas de Guipúscoa. Ha complert amb una obligació. Cal recordar que Càritas és una institució finançada per "donacions" i creada per tractar fins humanitaris com ara és el cas d' Haití. Per tant s' ha de considerar aquesta acció com un deure i no com un mèrit, com vostè dóna entendre.
Tal vegada, potser sí que resultaria molt rellevant conèixer quina xifra concreta ha aportat l' església catòlica del seu propi patrimoni. Em pregunto si s' ha subhastat alguna obra d' art, venut algun immoble o donat diners procedents dels beneficis que generen els negocis del Vaticà.
Estic convençut que actes com aquests, tan poc "teològics", tan materialistes però ara tan necessaris, són els que farien que el món veiés l' església una mica més "espiritual" i més "humana" i ajudaria al mateix temps a fomentar una fe que cada dia és més feble.
Eduard
diumenge, 10 de gener del 2010
Concert d' Any Nou de Viena
Saps "Ordi", el passat dia 1 es va celebrar el tradicional Concert d' Any Nou que interpreta la Filharmònica de Viena des del marc incomparable de la Sala Daurada del Musikverein vienès. Es tracta d' un esdeveniment, que per la seva rellevància, capta l' atenció de molts milions de persones ja que es retransmet a travès de la radio i la televisió a més de setanta països. Músics excel·lents conformen aquesta famosa orquestra que sempre ha estat dirigida per les millors batutes del món.
Enguany, l' ha dirigit el mestre francès George Pêtre, el qual és possiblement el director de més avançada edat que segueix en actiu. És sorprenent constatar com un home de vuitanta cinc anys pot emanar tanta vitalitat. Veien la seva actuació te n' adones de l' empatia que atresora i aquest fet es reflecteix en el seu treball. Tot ell és pur entusiasme. Per mitjà del seus gestos, el moviment dels braços i les mans, l' expressió del seu rostre i la complicitat de la seva mirada aconsegueix inculcar a cadascun dels músics els sentiments que vol transmetre.
La primera part del programa va estar dedicada principalment a composicions creades per la família Strauss; el pare i els seus tres fills. En la segona part, se n´hi van introduir d' altres autors. Al final, com demana la tradició i ja fora de programa, es va interpretar el deliciós Danubi Blau i la vigorosa marxa Radetzky amb l' activa i joiosa participació del públic. Totes les obres varen ser excepcionalment interpretades, tanmateix però, dues d' elles em van emocionar d' una manera més significativa; La Barcarolle dels contes d' Hoffmann i el Danubi Blau per la bellesa i exquisida sensibilitat que desprenen els seus melodiosos compasos.
El ballet de l' ópera de Viena ens va deleitar amb una excel·ent actuació, en directe, realçada per la coreografia que com sempre es situa en l' entorn natural dels salons i els jardins meravellosos de diferents indrets de la ciutat de Viena, així com pel bonic vestuari dissenyat per en Valentino.
Aquest any, els membres de l' organització tenien preparada una sorpresa per a l' audiència. Varen mostrar un vídeo en el que es veia el famós modista començant la creació dels dissenys, com escollia els teixits i feia la confecció final dels vestits del ballet, i també els assajos de l' orquestra i l' arribada i col·locació de l' ornamentació floral. Va resultar molt interessant.
Es comenta que George Pêtre, a través del concert d' aquest any, tenia el desig de fer arribar al món "una declaració" d' amor".
Sens dubte "Ordi", estic convençut que ara més que mai, el món agraeix aquest missatge.
Eduard
Enguany, l' ha dirigit el mestre francès George Pêtre, el qual és possiblement el director de més avançada edat que segueix en actiu. És sorprenent constatar com un home de vuitanta cinc anys pot emanar tanta vitalitat. Veien la seva actuació te n' adones de l' empatia que atresora i aquest fet es reflecteix en el seu treball. Tot ell és pur entusiasme. Per mitjà del seus gestos, el moviment dels braços i les mans, l' expressió del seu rostre i la complicitat de la seva mirada aconsegueix inculcar a cadascun dels músics els sentiments que vol transmetre.
La primera part del programa va estar dedicada principalment a composicions creades per la família Strauss; el pare i els seus tres fills. En la segona part, se n´hi van introduir d' altres autors. Al final, com demana la tradició i ja fora de programa, es va interpretar el deliciós Danubi Blau i la vigorosa marxa Radetzky amb l' activa i joiosa participació del públic. Totes les obres varen ser excepcionalment interpretades, tanmateix però, dues d' elles em van emocionar d' una manera més significativa; La Barcarolle dels contes d' Hoffmann i el Danubi Blau per la bellesa i exquisida sensibilitat que desprenen els seus melodiosos compasos.
El ballet de l' ópera de Viena ens va deleitar amb una excel·ent actuació, en directe, realçada per la coreografia que com sempre es situa en l' entorn natural dels salons i els jardins meravellosos de diferents indrets de la ciutat de Viena, així com pel bonic vestuari dissenyat per en Valentino.
Aquest any, els membres de l' organització tenien preparada una sorpresa per a l' audiència. Varen mostrar un vídeo en el que es veia el famós modista començant la creació dels dissenys, com escollia els teixits i feia la confecció final dels vestits del ballet, i també els assajos de l' orquestra i l' arribada i col·locació de l' ornamentació floral. Va resultar molt interessant.
Es comenta que George Pêtre, a través del concert d' aquest any, tenia el desig de fer arribar al món "una declaració" d' amor".
Sens dubte "Ordi", estic convençut que ara més que mai, el món agraeix aquest missatge.
Eduard
Subscriure's a:
Missatges (Atom)